OLOR DE MENTA

D'un temps ençà li cridaven l'atenció les coses exòtiques; les olors, els colors, les espècies que la transportin tan lluny com sigui possible. De tant en tant va a una teteria des d'on emprèn els seus viatges imaginaris. La decoració de les parets, la llum tènue, la música que li parla a cau d'orella, formes recaragolades i suggerents. Les teteres platejades, els gotets amb relleus pigmentats, el soroll de l'aigua i l'olor de menta que tan la fascina. Es beu el tè i sent el contrast dolç - amarg de la vida. Sola, en un racó es deixa envolcallar per aquest cúmul de sensacions.

PINTURA ENTRE FILS

En Mario porta una gorra negre, no l’imaginaria sense ella, una camisa amb taques desiguals de diferents colors, uns pantalons negres a conjunt amb la gorra. Sosté una paleta amb pigments a la mà dreta i un pinzell a l’esquerre. Ulls expressius, nas rodó i un somriure malèvol, fruit de les experiències d’una vida bohèmia. De les mans, les cames i el cap li surten uns fils que es troben en unes fustes encreuades a dos pams sobre seu. Vaig comprar-lo, fa uns anys, en una petita botiga de titelles del centre de la ciutat. Em va captivar l’expressió gairebé viva del rostre fet de fusta. Aquell matí vaig agafar en Mario per practicar una representació per l’aniversari dels meus nebots i en tenir els seus fils a les meves mans vaig sentir una força desconeguda que m’empenyia cap a una tela blanca que tenia al meu estudi des de feia temps. Sense que pogués controlar els moviments del meu titella, aquest em guiava perquè preparés els colors i començar a pintar amb traçats ràpids i vigorosos fruit d’una tècnica estudiada i depurada al llarg dels anys. El resultat en fou una composició que em deixar fascinada per a la seva bellesa i el cúmul de sensacions que evocava. En acabar la pintura, la força que m’empenyia desaparegué i en Mario va caure abatut als meus peus, tornava a ser un objecte. Em va costar refer-me de tot el que havia passat sense acabar-ho d’entendre, sinó hagués estat per la pintura, que estava segura no havia fet jo, hauria pensat que es tractava d’un somni en un moment de pèrdua i dispersió vital. Uns dies després, el meu amic Jordi, un dels pocs galeristes afortunats que persisteixen al carrer Consell de Cent de Barcelona, va venir a sopar a casa i es va quedar meravellat amb l’obra que seguia al meu estudi. Sense que jo li digués res de l’artista, s’hauria pensat que havia perdut el nord i segurament el sud, va començar a parlar d’exposicions, promoció, vendes, percentatges... vaig donar-li llargues amb diverses excuses per tenir temps de pensar. Cada matí des d’aleshores em llevo, agafo el Mario a les meves mans i espero la seva força. Ell em mira burleta sense moure’s. Aquest tros de drap, fusta i fils s’ha convertit en la meva obsessió, guardant un secret que només la bogeria em faria desvetllar.

UNA PASSEJADA

Les tardes de dissabte m'agrada anar a passejar per veure com cau el sol, s'obren els llums i tothom surt al carrer. Sovint per tal de fugir de la multitud atabaladora del centre acostumo a prendrem pels carrerons petits, tranquils i més antics de la ciutat, descobrint aquells racons que degut a una vida massa ràpida deixem passar. L'atmosfera difuminada, les llambordes desgastades per les petjades dels anys, l'olor barrejada de llenya i humitat em conviden a fer un viatge en el temps. M'imagino altres èpoques, vestuaris diferents, animals al carrer, sorolls desconeguts, cases grans i majestuoses, les vides i els secrets que amaguen les parets. Descobreixo petits comerços; un ven caramels, l'altra fruits secs, espardenyes fetes a mà amb les vetes de colors... i la meva preferida, una llibreria que desprèn olor a lletres i paper. Els contes que hi tenen són molt diferents dels que em va explicar de petita. Aquesta tarda em cridar l'atenció un petit llibre de coberta suau, que parlava d'una princesa que havia donat carabasses a un prometedor cavaller que amb els anys se li havia rovellat l'armadura. Un enfocament interessant si més no. Amb el meu llibre acabat de comprar entro en un petit cafè que conserva una part de la muralla de la ciutat en el seu interior, envoltada de pedres antigues, música clàssica i una tassa de xocolata negre calenta que estimula tots els meus sentits, busco la primera pàgina i llegeixo: "hi havia una vegada"...

LA FINESTRA

Obro una mica la cortina, el dia és clar, el cel blau, gairebé transparent, enlluerna els ulls i endevina una temperatura freda. El vent inquiet sacseja les finestres i fa tremolar les portes. La muntanya resta immòbil amb el parc d'atraccions coronant-la, no el puc distingir del tot però amb ajuda de la memòria hi situo al costat de l'església, la nòria i l'avió, que mai vola en línia recta. Al costat aquella torre metàl.lica i freda de trencar des de fa un temps l'harmonia del paisatge. Als genolls de la muntanya s'hi estenen els edificis de models arquitectònics molt diferents, cadascun reclamant la seva individualitat. Entre la composició variada s'obre espai la torre campanar d'una petita església, em pregunto quanta gent hi deu haver anat demanant favors i fent promeses que potser mai no van complir. La cúpula gairebé a l'aire, només sostinguda per unes voltes d'aresta i un frontispici de reminiscències clàssiques, deixa veure la campana que amb el seu repicar anuncia l'inevitable i fugisser pas del temps. L'interior d'illa el formen petits patis pertanyents a les plantes baixes dels edificis, que abans quan no existia l'ascensor, ni es potenciava l'esport, ni la dieta equilibrada, eren els més cotitzats. Un pati amb una caseta blanca; massa gran per un animal i massa petita per a una persona..., al costat un entoldat estil carpa d'estiu amb taula, cadires, plantes i un tronc de palmera, on deu ser la resta? Un altre amb una piscineta i la dutxa que l'acompanya, el clàssic amb una gran taula, moltes cadires i barbacoa on es fan copiosos àpats i alguna que altre migdiada... Tota una paleta d'opcions envoltades de balcons i finestres que deixen entreveure petits móns plens de preguntes, suposicions, somnis, il.lusions i desil.lusions, esperança, petits i grans moments que jo puc compartir des de la meva finestra.

EL MIRACLE DE DIONÍS

Era divendres, la primavera s'obria camí tímidament després d’un hivern gris, llarg i fred. Malgrat que la temperatura encara no era la pròpia de l’època la natura s’avançava amb el color verd dels camps, els blancs i els rosats d’algunes flors. El sol acomiadava un altre dia, per cedir el seu espai a la lluna. Al volant del seu petit vehicle, l'Alba contemplava el paisatge contenta d’estar lluny de la ciutat. Anava a passar el cap de setmana al Penedès on visitaria diverses bodegues per fer un article per una revista d’enologia. El Penedès no era la seva denominació d’origen preferida, però, no va dubtar en escollir la població d’ Avinyonet del Penedès per dormir-hi, tot recordant aquell Gran Caus del 89, que molts anys enrere l’havia deixada sense alè. L’endemà començaria les seves visites per Can Ràfols dels Caus, bodega autora del vi situada a la població. En arribar va cercar el petit hostal on s’allotjaria. Era a la plaça major, porticada i amb un sortidor al mig coronat per una escultura de pedra que reproduïa a Dionís, el déu del vi. L'hostalera la rebé i li mostrar l’habitació, menuda però acollidora, un refugi del món va pensar. Després de desfer la seva petita maleta va menjar-se unes peces de fruita que havia comprat a una pagesa abans d’entrar al poble i amb la barreja de la dolçor i l'acidesa a la boca va adormir-se esgotada per la vida. Es va despertar sobresaltada per una gran fressa, massa aviat per ser una festa. L’Alba no era tafanera de mena, però, si una cosa l’empipava era que la despertessin abans d’hora. Es va dutxar i s’arreglà amb pressa. En sortir a la plaça gent de totes les edats envoltaven el sortidor amb l’estàtua del déu del vi i omplien les seves copes, ampolles porrons... aleshores s’adonà que en comptes d’aigua en brollava vi. Crits, somriures estridents, mostres d’afecta desmesurats... convertiren el poble silenciós de la nit anterior en una bacanal romana.

Un conjunt de cossos que s'anaven arreplegant els uns amb els altres, asseient-se, estirant-se, propiciant el contacte cada cop més evident mentrestant seguien bebent i alleugerint-se de la roba d'abric que ja no feia cap falta amb la llum del migdia i l'ambient caldejat. L’Alba tastar la primera copa d’aquell vi misteriós i es deixar endur per la seva fragància captivadora i el seu gust encisador. Era molt diferent dels que havia provat, una màgia de sensacions per les que es deixar endur. La resta del dia són records borrosos, onírics, eteris. L’endemà de retorn cap a casa, amb el cap encara entarbolit s’adonà que no havia visitat cap bodega, però, tenia una altra història per explicar.

DESMUNTANT PERSONES

Estava asseguda per darrer cop al seu sofà en el que hi havia passat onze anys de la seva vida. Il·lusions per feines, persones, projectes. Desil·lusions per feines, persones, projectes. El ritual dels divendres; pel·lícula, sopar i copa de vi (o més d’una), un moment per a ella, el seu moment, que anhelava tota la setmana.

Ara veia com uns desconeguts s’emportaven totes les seves coses en unes caixes que no havia fet ella, anys d’esforç i treball desapareixien sense que hi pogués o tingués forces per fer res. Tot li semblava irreal i tant dolorós que les seves facultats no responien.

Uns dies enrere havia anat a comissaria per denunciar que la seva pròpia família; una mare dolenta, cruel, sense cap escrúpol i una germana egoista, hipòcrita i ambiciosa, li buidaven el pis que el seu avi volia que fos per ella, i la deixaven al carrer, per treure’n un profit econòmic que no necessitaven i sobretot per recrear-se, ambdues en la seva maldat innata. A la comissaria no se la van creure i es van pensar que s’inventava una història tan recargolada, però, així havia estat la seva vida, una titella en mans despietades. La seva impotència va créixer i encara l’arrossega.

El cor se li trencava per dintre i les llàgrimes brollaven sense control, tan dolor, tanta injustícia. El món és de les males persones, ho tenia clar des de feia temps, però, li costava entendre i preveure que aquesta maldat no tenia límits. No deixava de preguntar-se perquè unes persones que només volien la seva desgràcia li van donar la vida, és rebuscat i incompressible.

La seva mare li havia fet la vida impossible des de petita, l’enfonsava dia a dia, descarregant tot el seu despit, i ningú l’ajudava. L’única cosa que li donava forces era pensar que algun dia ella seria més forta, però, per desgràcia amb els anys ha vist com el mal sempre acaba trepitjant i triomfant. Finalment, tanca els ulls i desapareix per deixar de patir una vida imposada que se li ha fet insuportable.

REFLEXIONS DAVANT UN SUC DE TARONJA

Veu cares conegudes que voldria evitar, el reflex de la monotonia, el dolor de les persones, la desil·lusió, la pèrdua de tota esperança. Les ganes de fugir lluny de tot, oblidar el cansament, la frustració i tantes decisions equivocades.

ELS EXÀMENS DE LA VIDA

Des de que vaig néixer que tinc la sensació d'haver-me passat la vida fent exàmens. El primer dia ja t'estan passant revista, a qui t'assembles, que faràs de gran (jo encara no ho sé), que llarg ha sigut el part... com si ho fessis expressament, igual que plorar o no menjar són coses tan estranyes en les criatures? Però, jo he escollit néixer?

A la guarderia comences a fer exercicis físics i mentals, per veure qui és més espavilat/da i qui no. Una valoració d'aptituds (quines aptituds es tenen amb sis anys?) per començar l'EGB i obtenir el Graduat Escolar (uau!), els primers exàmens de veritat, recriminacions, exigències i començar el camí cap a la destrucció de la personalitat i l'autoestima (ara tan de moda!). Paral.lelament, les activitats extraescolars; la gimnàstica rítmica, l'anglès, un taller de pintura, un any de ballet al que li va seguir un horrible curs de natació... un munt de coses inútils que tampoc no podies escollir, curiosament el ballet i la pintura, que era l'únic que m'agradava, la meva mare en veure el meu interès no va trigar a desapuntar-me i a substituir-ho per altres coses que es convertiren en un mal son, com l'esmentada natació.

Després de vuit anys, la família, professors i altres persones que t'envolten decideixen que has de seguir estudiant com a mínim quatre anys més perquè la societat no et consideri inútil. Quatre anys més d'exàmens, fins tot de gimnàstica. Com es pot examinar a les persones de gimnàstica? El cos arriba fins on pot i si l'estires a gust del professor, normalment un frustrat que no ha pogut ser atleta o futbolista, acabes amb uns quants esquinços (parlo per experiència). També comencen un altre tipus d'exàmens, els socials: qui és la noia maca, qui és la intel·ligent, qui és la gorda... Aquests exàmens són continus i de per vida. Al final d'aquests quatre anys t'has de preparar per un examen general anomenat Selectivitat, tan cruel com el seu nom indica. Probablement qui el va inventar tenia tants traumes existencials que va voler venjar-se, almenys d'una part de la humanitat, i ho va aconseguir. Aquesta prova macabra decidia el teu futur, dos dies feien mitjana amb tota una vida d'estudiar, fer sacrificis, esbroncades, frustracions i desil.lusions. Un cop aprovada tocava anar a la Universitat, que les estadístiques escollien per tu en funció de la població (era la maleïda època del Baby Boom!), on t'esperaven un mínim de quatre anys més d'apunts, fotocòpies, professors ineptes, treballs i com no, més exàmens.

En finalitzar la Universitat, hom es podia fer la idea equivocada d'haver acabat, per fi, els exàmens... però, aleshores necessites el nivell C de Català, el First Certificate (que encara no he tingut el plaer), les entrevistes de feina que no són res més que exàmens verbals, la majoria cruels i burletes que et deixen la moral per terra en un obrir i tancar d'ulls. Aleshores et planteges que potser, no n'hi ha prou i hauries de fer un màster que no pots pagar o una segona carrera, amb dos anys més d'exàmens de propina. Quan es té la sort o la desgràcia de poder treballar, aquest es converteix també en un examen constant: competència, males cares, vestuaris, maquillatges, crítiques, rumors... i l'examen per excel·lència, la presa de pèl més espectacular; el carnet de conduir. La impotència que et crea veure un negoci tan ben muntat on et xuclen els diners sense contemplacions.

Davant d'aquest llistat inacabable, des de fa temps que em pregunto perquè la decisió més important que es pot prendre a la vida; la de tenir un fill, és a vegades qüestió de cinc minuts Així que portar algú en aquest món deshumanitzat i cruel esdevé sovint un acte irreflexiu, egoista, inconscient. És lògic que sigui tan difícil tenir un permís per poder conduir i en canvi, tan fàcil tenir fills? Ambdues accions poden acabar en accidents: maltractaments físics i psicològics, abandonaments, fer la vida impossible d'un fill fins a convertir-lo en una persona desgraciada i sense cap esperança, un llarg etcètera d'accions a vegades sense precedents i d'altres no.

Tothom pot tenir fills sense tenir dos dits de front. Un fill no és com un vestit que es pot tornar sinó t'agrada o llençar-lo quan ja no t'estigui bé, és per sempre, encara que hi hagi persones que tractin millor els seus vestits que els seus fills. Per què haver d'aguantar la inconsciència dels progenitors? No es podria evitar tanta injustícia i infelicitat?

EL MIRALL

Era una nit solitària i fosca, ella acabava de menjar-se una sopa que li havia donat la veïna de l’entresol. En realitat era un plat que no li agradava, amb poc gust, sense color, monòton i cap vi no hi combinava, era impossible de maridar, fins i tot l’aigua no venia de gust després de tan líquid. Va anar a posar-se el pijama i no va poder evitar veure el seu reflex al mirall, havien passat els anys i malgrat que el seu rostre amagava bastant bé la seva edat, les experiències li pesaven per dintre i tenia l’ànima cansada. Va recordar aquelles tardes quan jugava a cartes amb les amigues i es feien confessions entre cigarretes i ampolles de vi, s’anaven a menjar el món amb la seguretat i l’elegància que caracteritza a les panteres.

Amb el feixuc, però, inevitable pas dels anys, l’època de joventut, alegria, innocència, il.lusió semblaven més un somni emboirat que una realitat llunyana. On se n’havia anat tot el temps que tenia? – fugisser, cruel, burleta. Pensava en totes les coses que hauria volgut fer i no faria, les oportunitats que no va saber aprofitar, el cúmul de decisions equivocades; les que havia pres i les que havien pres per ella. Si es preguntava que havia aconseguit de tot el que volia, li quedava ben poca cosa. Sempre buscant, canviant, rebent, esquivant, caient, aixecant-se cada cop amb més dificultat mentre anava perdent les il.lusions i se li trencaven els somnis.

MÚSICA I SOMNIS

En una nit de primavera enganyosa (de dia el sol es resisteix a escalfar i la lluna se'n ressenteix) obre la finestra i sent una música suau, melòdica, que la transporta a una època llunyana d'il.lusions i somnis. Fa tant de temps que no somnia desperta que li fa por deixar-se endur. Ella, per experiència no desitjada, sap que els somnis són perillosos, encara que els anhelis amb força no es compleixen. Tot i que a vegades el que els separa de la realitat sigui només un petit fil, al final s'acaba convertint en una corda gruixuda que els allunya fins acabar trencant-los.

Tanca els ulls i n'imagina uns altres aprop, una olor que enyora i es deixa endur per uns altres braços que segueixen la música, el ritme dels dos cossos es complementa sota la llum tènue de la nit, l'única que la deixa tornar a ser ella mateixa i abandonar-se de nou als seus somnis gairebé perduts i oblidats.

LA PÀGINA D'UN DIARI

Des de que era petita l'única cosa que temia era a la seva mare, sovint per fer el dolor i la ràbia més suportables s'imaginava que la seva mare biològica havia mort; era una persona bona, intel.ligent i silenciosa que l'havia hagut de deixar sense voler-ho. La que havia d'aguantar era una substituta vulgar que es dedicava a fer-li la vida impossible fins a extrems insospitats. De petita qualsevol excusa era bona per engegar-li unes quantes bufetades d'aquelles que cremen i deixen senyal, primer física i després a l'ànima. Quan la força d'ella va ser més gran que la de la mare substituta va passar a trencar-li tots i cadascun dels seus somnis: estudis, amics, parelles, projectes, feines, ... cada cosa que ella aconseguia amb esforç i constància, la mare li treia amb una fredat despiatada. Va aconseguir, aparentment, fugir-ne un temps, però, el preu que va acabar pagant va ser molt alt; el xantatge emocional, la desvalorització, la malícia ferotge, inhumana. Els malsons es repetien i el seu temor més gran es va fer realitat: la seva mare li va prendre tot; el lloc on viure, les seves pertinences, els somnis, l'esperança i la il.lusió. La persona que la va portar a la vida, li ha anat treien amb una cruesa i dedicació esfereïdores. Les ments malèvoles, retorçades, malaltes no tenen límits i són les persones del voltant les que acaben patint, sense merèixer-ho. La impotència i la ràbia incrementada al llarg dels anys fan que l'esgotament sigui el protagonista principal d'un vida no volguda, condemnada a l'angoixa i al buit contínu per la inconsciència i l'egoisme d'una dona sense escrúpols, ni valors que mai hagués hagut de ser mare.