Estava sola i se li escapaven les llàgrimes per la cruesa de la vida que li havia tocat viure. La gent la mirava de reüll, però, ja hi estava acostumada. Sentia parlar de propòsits, projectes, ella ja no en tenia, no veia el moment de fer-los realitat i se n'hi havien quedat massa al tinter. Havia perdut la il.lusió i l'esperança. Només es volia fer fonedissa, invisible d'un entorn hostil del qual no en volia formar part.
0 comentaris:
Publica un comentari