L'Embruix

OLOR DE MENTA

2011-04-08T01:24:00.001-07:00

D'un temps ençà li cridaven l'atenció les coses exòtiques; les olors, els colors, les espècies que la transportin tan lluny com sigui possible. De tant en tant va a una teteria des d'on emprèn els seus viatges imaginaris. La decoració de les parets, la llum tènue, la música que li parla a cau d'orella, formes recaragolades i suggerents. Les teteres platejades, els gotets amb relleus pigmentats, el soroll de l'aigua i l'olor de menta que tan la fascina. Es beu el tè i sent el contrast dolç - amarg de la vida. Sola, en un racó es deixa envolcallar per aquest cúmul de sensacions.

PINTURA ENTRE FILS

2011-03-22T03:33:00.001-07:00

En Mario porta una gorra negre, no l’imaginaria sense ella, una camisa amb taques desiguals de diferents colors, uns pantalons negres a conjunt amb la gorra. Sosté una paleta amb pigments a la mà dreta i un pinzell a l’esquerre. Ulls expressius, nas rodó i un somriure malèvol, fruit de les experiències d’una vida bohèmia. De les mans, les cames i el cap li surten uns fils que es troben en unes fustes encreuades a dos pams sobre seu. Vaig comprar-lo, fa uns anys, en una petita botiga de titelles del centre de la ciutat. Em va captivar l’expressió gairebé viva del rostre fet de fusta. Aquell matí vaig agafar en Mario per practicar una representació per l’aniversari dels meus nebots i en tenir els seus fils a les meves mans vaig sentir una força desconeguda que m’empenyia cap a una tela blanca que tenia al meu estudi des de feia temps. Sense que pogués controlar els moviments del meu titella, aquest em guiava perquè preparés els colors i començar a pintar amb traçats ràpids i vigorosos fruit d’una tècnica estudiada i depurada al llarg dels anys. El resultat en fou una composició que em deixar fascinada per a la seva bellesa i el cúmul de sensacions que evocava. En acabar la pintura, la força que m’empenyia desaparegué i en Mario va caure abatut als meus peus, tornava a ser un objecte. Em va costar refer-me de tot el que havia passat sense acabar-ho d’entendre, sinó hagués estat per la pintura, que estava segura no havia fet jo, hauria pensat que es tractava d’un somni en un moment de pèrdua i dispersió vital. Uns dies després, el meu amic Jordi, un dels pocs galeristes afortunats que persisteixen al carrer Consell de Cent de Barcelona, va venir a sopar a casa i es va quedar meravellat amb l’obra que seguia al meu estudi. Sense que jo li digués res de l’artista, s’hauria pensat que havia perdut el nord i segurament el sud, va començar a parlar d’exposicions, promoció, vendes, percentatges... vaig donar-li llargues amb diverses excuses per tenir temps de pensar. Cada matí des d’aleshores em llevo, agafo el Mario a les meves mans i espero la seva força. Ell em mira burleta sense moure’s. Aquest tros de drap, fusta i fils s’ha convertit en la meva obsessió, guardant un secret que només la bogeria em faria desvetllar.

UNA PASSEJADA

2011-02-18T15:10:00.001-08:00

Les tardes de dissabte m'agrada anar a passejar per veure com cau el sol, s'obren els llums i tothom surt al carrer. Sovint per tal de fugir de la multitud atabaladora del centre acostumo a prendrem pels carrerons petits, tranquils i més antics de la ciutat, descobrint aquells racons que degut a una vida massa ràpida deixem passar. L'atmosfera difuminada, les llambordes desgastades per les petjades dels anys, l'olor barrejada de llenya i humitat em conviden a fer un viatge en el temps. M'imagino altres èpoques, vestuaris diferents, animals al carrer, sorolls desconeguts, cases grans i majestuoses, les vides i els secrets que amaguen les parets. Descobreixo petits comerços; un ven caramels, l'altra fruits secs, espardenyes fetes a mà amb les vetes de colors... i la meva preferida, una llibreria que desprèn olor a lletres i paper. Els contes que hi tenen són molt diferents dels que em va explicar de petita. Aquesta tarda em cridar l'atenció un petit llibre de coberta suau, que parlava d'una princesa que havia donat carabasses a un prometedor cavaller que amb els anys se li havia rovellat l'armadura. Un enfocament interessant si més no. Amb el meu llibre acabat de comprar entro en un petit cafè que conserva una part de la muralla de la ciutat en el seu interior, envoltada de pedres antigues, música clàssica i una tassa de xocolata negre calenta que estimula tots els meus sentits, busco la primera pàgina i llegeixo: "hi havia una vegada"...

LA FINESTRA

2011-02-03T05:58:00.001-08:00

Obro una mica la cortina, el dia és clar, el cel blau, gairebé transparent, enlluerna els ulls i endevina una temperatura freda. El vent inquiet sacseja les finestres i fa tremolar les portes. La muntanya resta immòbil amb el parc d'atraccions coronant-la, no el puc distingir del tot però amb ajuda de la memòria hi situo al costat de l'església, la nòria i l'avió, que mai vola en línia recta. Al costat aquella torre metàl.lica i freda de trencar des de fa un temps l'harmonia del paisatge. Als genolls de la muntanya s'hi estenen els edificis de models arquitectònics molt diferents, cadascun reclamant la seva individualitat. Entre la composició variada s'obre espai la torre campanar d'una petita església, em pregunto quanta gent hi deu haver anat demanant favors i fent promeses que potser mai no van complir. La cúpula gairebé a l'aire, només sostinguda per unes voltes d'aresta i un frontispici de reminiscències clàssiques, deixa veure la campana que amb el seu repicar anuncia l'inevitable i fugisser pas del temps. L'interior d'illa el formen petits patis pertanyents a les plantes baixes dels edificis, que abans quan no existia l'ascensor, ni es potenciava l'esport, ni la dieta equilibrada, eren els més cotitzats. Un pati amb una caseta blanca; massa gran per un animal i massa petita per a una persona..., al costat un entoldat estil carpa d'estiu amb taula, cadires, plantes i un tronc de palmera, on deu ser la resta? Un altre amb una piscineta i la dutxa que l'acompanya, el clàssic amb una gran taula, moltes cadires i barbacoa on es fan copiosos àpats i alguna que altre migdiada... Tota una paleta d'opcions envoltades de balcons i finestres que deixen entreveure petits móns plens de preguntes, suposicions, somnis, il.lusions i desil.lusions, esperança, petits i grans moments que jo puc compartir des de la meva finestra.

EL MIRACLE DE DIONÍS

2011-01-15T00:10:00.001-08:00

Era divendres, la primavera s'obria camí tímidament després d’un hivern gris, llarg i fred. Malgrat que la temperatura encara no era la pròpia de l’època la natura s’avançava amb el color verd dels camps, els blancs i els rosats d’algunes flors. El sol acomiadava un altre dia, per cedir el seu espai a la lluna. Al volant del seu petit vehicle, l'Alba contemplava el paisatge contenta d’estar lluny de la ciutat. Anava a passar el cap de setmana al Penedès on visitaria diverses bodegues per fer un article per una revista d’enologia. El Penedès no era la seva denominació d’origen preferida, però, no va dubtar en escollir la població d’ Avinyonet del Penedès per dormir-hi, tot recordant aquell Gran Caus del 89, que molts anys enrere l’havia deixada sense alè. L’endemà començaria les seves visites per Can Ràfols dels Caus, bodega autora del vi situada a la població. En arribar va cercar el petit hostal on s’allotjaria. Era a la plaça major, porticada i amb un sortidor al mig coronat per una escultura de pedra que reproduïa a Dionís, el déu del vi. L'hostalera la rebé i li mostrar l’habitació, menuda però acollidora, un refugi del món va pensar. Després de desfer la seva petita maleta va menjar-se unes peces de fruita que havia comprat a una pagesa abans d’entrar al poble i amb la barreja de la dolçor i l'acidesa a la boca va adormir-se esgotada per la vida. Es va despertar sobresaltada per una gran fressa, massa aviat per ser una festa. L’Alba no era tafanera de mena, però, si una cosa l’empipava era que la despertessin abans d’hora. Es va dutxar i s’arreglà amb pressa. En sortir a la plaça gent de totes les edats envoltaven el sortidor amb l’estàtua del déu del vi i omplien les seves copes, ampolles porrons... aleshores s’adonà que en comptes d’aigua en brollava vi. Crits, somriures estridents, mostres d’afecta desmesurats... convertiren el poble silenciós de la nit anterior en una bacanal romana.

Un conjunt de cossos que s'anaven arreplegant els uns amb els altres, asseient-se, estirant-se, propiciant el contacte cada cop més evident mentrestant seguien bebent i alleugerint-se de la roba d'abric que ja no feia cap falta amb la llum del migdia i l'ambient caldejat. L’Alba tastar la primera copa d’aquell vi misteriós i es deixar endur per la seva fragància captivadora i el seu gust encisador. Era molt diferent dels que havia provat, una màgia de sensacions per les que es deixar endur. La resta del dia són records borrosos, onírics, eteris. L’endemà de retorn cap a casa, amb el cap encara entarbolit s’adonà que no havia visitat cap bodega, però, tenia una altra història per explicar.

DESMUNTANT PERSONES

2010-12-27T13:27:00.005-08:00

Estava asseguda per darrer cop al seu sofà en el que hi havia passat onze anys de la seva vida. Il·lusions per feines, persones, projectes. Desil·lusions per feines, persones, projectes. El ritual dels divendres; pel·lícula, sopar i copa de vi (o més d’una), un moment per a ella, el seu moment, que anhelava tota la setmana.

Ara veia com uns desconeguts s’emportaven totes les seves coses en unes caixes que no havia fet ella, anys d’esforç i treball desapareixien sense que hi pogués o tingués forces per fer res. Tot li semblava irreal i tant dolorós que les seves facultats no responien.

Uns dies enrere havia anat a comissaria per denunciar que la seva pròpia família; una mare dolenta, cruel, sense cap escrúpol i una germana egoista, hipòcrita i ambiciosa, li buidaven el pis que el seu avi volia que fos per ella, i la deixaven al carrer, per treure’n un profit econòmic que no necessitaven i sobretot per recrear-se, ambdues en la seva maldat innata. A la comissaria no se la van creure i es van pensar que s’inventava una història tan recargolada, però, així havia estat la seva vida, una titella en mans despietades. La seva impotència va créixer i encara l’arrossega.

El cor se li trencava per dintre i les llàgrimes brollaven sense control, tan dolor, tanta injustícia. El món és de les males persones, ho tenia clar des de feia temps, però, li costava entendre i preveure que aquesta maldat no tenia límits. No deixava de preguntar-se perquè unes persones que només volien la seva desgràcia li van donar la vida, és rebuscat i incompressible.

La seva mare li havia fet la vida impossible des de petita, l’enfonsava dia a dia, descarregant tot el seu despit, i ningú l’ajudava. L’única cosa que li donava forces era pensar que algun dia ella seria més forta, però, per desgràcia amb els anys ha vist com el mal sempre acaba trepitjant i triomfant. Finalment, tanca els ulls i desapareix per deixar de patir una vida imposada que se li ha fet insuportable.

REFLEXIONS DAVANT UN SUC DE TARONJA

2010-06-20T01:05:00.001-07:00

Veu cares conegudes que voldria evitar, el reflex de la monotonia, el dolor de les persones, la desil·lusió, la pèrdua de tota esperança. Les ganes de fugir lluny de tot, oblidar el cansament, la frustració i tantes decisions equivocades.

ELS EXÀMENS DE LA VIDA

2010-05-12T11:59:00.007-07:00

Des de que vaig néixer que tinc la sensació d'haver-me passat la vida fent exàmens. El primer dia ja t'estan passant revista, a qui t'assembles, que faràs de gran (jo encara no ho sé), que llarg ha sigut el part... com si ho fessis expressament, igual que plorar o no menjar són coses tan estranyes en les criatures? Però, jo he escollit néixer?

A la guarderia comences a fer exercicis físics i mentals, per veure qui és més espavilat/da i qui no. Una valoració d'aptituds (quines aptituds es tenen amb sis anys?) per començar l'EGB i obtenir el Graduat Escolar (uau!), els primers exàmens de veritat, recriminacions, exigències i començar el camí cap a la destrucció de la personalitat i l'autoestima (ara tan de moda!). Paral.lelament, les activitats extraescolars; la gimnàstica rítmica, l'anglès, un taller de pintura, un any de ballet al que li va seguir un horrible curs de natació... un munt de coses inútils que tampoc no podies escollir, curiosament el ballet i la pintura, que era l'únic que m'agradava, la meva mare en veure el meu interès no va trigar a desapuntar-me i a substituir-ho per altres coses que es convertiren en un mal son, com l'esmentada natació.

Després de vuit anys, la família, professors i altres persones que t'envolten decideixen que has de seguir estudiant com a mínim quatre anys més perquè la societat no et consideri inútil. Quatre anys més d'exàmens, fins tot de gimnàstica. Com es pot examinar a les persones de gimnàstica? El cos arriba fins on pot i si l'estires a gust del professor, normalment un frustrat que no ha pogut ser atleta o futbolista, acabes amb uns quants esquinços (parlo per experiència). També comencen un altre tipus d'exàmens, els socials: qui és la noia maca, qui és la intel·ligent, qui és la gorda... Aquests exàmens són continus i de per vida. Al final d'aquests quatre anys t'has de preparar per un examen general anomenat Selectivitat, tan cruel com el seu nom indica. Probablement qui el va inventar tenia tants traumes existencials que va voler venjar-se, almenys d'una part de la humanitat, i ho va aconseguir. Aquesta prova macabra decidia el teu futur, dos dies feien mitjana amb tota una vida d'estudiar, fer sacrificis, esbroncades, frustracions i desil.lusions. Un cop aprovada tocava anar a la Universitat, que les estadístiques escollien per tu en funció de la població (era la maleïda època del Baby Boom!), on t'esperaven un mínim de quatre anys més d'apunts, fotocòpies, professors ineptes, treballs i com no, més exàmens.

En finalitzar la Universitat, hom es podia fer la idea equivocada d'haver acabat, per fi, els exàmens... però, aleshores necessites el nivell C de Català, el First Certificate (que encara no he tingut el plaer), les entrevistes de feina que no són res més que exàmens verbals, la majoria cruels i burletes que et deixen la moral per terra en un obrir i tancar d'ulls. Aleshores et planteges que potser, no n'hi ha prou i hauries de fer un màster que no pots pagar o una segona carrera, amb dos anys més d'exàmens de propina. Quan es té la sort o la desgràcia de poder treballar, aquest es converteix també en un examen constant: competència, males cares, vestuaris, maquillatges, crítiques, rumors... i l'examen per excel·lència, la presa de pèl més espectacular; el carnet de conduir. La impotència que et crea veure un negoci tan ben muntat on et xuclen els diners sense contemplacions.

Davant d'aquest llistat inacabable, des de fa temps que em pregunto perquè la decisió més important que es pot prendre a la vida; la de tenir un fill, és a vegades qüestió de cinc minuts Així que portar algú en aquest món deshumanitzat i cruel esdevé sovint un acte irreflexiu, egoista, inconscient. És lògic que sigui tan difícil tenir un permís per poder conduir i en canvi, tan fàcil tenir fills? Ambdues accions poden acabar en accidents: maltractaments físics i psicològics, abandonaments, fer la vida impossible d'un fill fins a convertir-lo en una persona desgraciada i sense cap esperança, un llarg etcètera d'accions a vegades sense precedents i d'altres no.

Tothom pot tenir fills sense tenir dos dits de front. Un fill no és com un vestit que es pot tornar sinó t'agrada o llençar-lo quan ja no t'estigui bé, és per sempre, encara que hi hagi persones que tractin millor els seus vestits que els seus fills. Per què haver d'aguantar la inconsciència dels progenitors? No es podria evitar tanta injustícia i infelicitat?

EL MIRALL

2010-04-22T04:25:00.003-07:00

Era una nit solitària i fosca, ella acabava de menjar-se una sopa que li havia donat la veïna de l’entresol. En realitat era un plat que no li agradava, amb poc gust, sense color, monòton i cap vi no hi combinava, era impossible de maridar, fins i tot l’aigua no venia de gust després de tan líquid. Va anar a posar-se el pijama i no va poder evitar veure el seu reflex al mirall, havien passat els anys i malgrat que el seu rostre amagava bastant bé la seva edat, les experiències li pesaven per dintre i tenia l’ànima cansada. Va recordar aquelles tardes quan jugava a cartes amb les amigues i es feien confessions entre cigarretes i ampolles de vi, s’anaven a menjar el món amb la seguretat i l’elegància que caracteritza a les panteres.

Amb el feixuc, però, inevitable pas dels anys, l’època de joventut, alegria, innocència, il.lusió semblaven més un somni emboirat que una realitat llunyana. On se n’havia anat tot el temps que tenia? – fugisser, cruel, burleta. Pensava en totes les coses que hauria volgut fer i no faria, les oportunitats que no va saber aprofitar, el cúmul de decisions equivocades; les que havia pres i les que havien pres per ella. Si es preguntava que havia aconseguit de tot el que volia, li quedava ben poca cosa. Sempre buscant, canviant, rebent, esquivant, caient, aixecant-se cada cop amb més dificultat mentre anava perdent les il.lusions i se li trencaven els somnis.

MÚSICA I SOMNIS

2010-03-29T04:35:00.000-07:00

En una nit de primavera enganyosa (de dia el sol es resisteix a escalfar i la lluna se'n ressenteix) obre la finestra i sent una música suau, melòdica, que la transporta a una època llunyana d'il.lusions i somnis. Fa tant de temps que no somnia desperta que li fa por deixar-se endur. Ella, per experiència no desitjada, sap que els somnis són perillosos, encara que els anhelis amb força no es compleixen. Tot i que a vegades el que els separa de la realitat sigui només un petit fil, al final s'acaba convertint en una corda gruixuda que els allunya fins acabar trencant-los.

Tanca els ulls i n'imagina uns altres aprop, una olor que enyora i es deixa endur per uns altres braços que segueixen la música, el ritme dels dos cossos es complementa sota la llum tènue de la nit, l'única que la deixa tornar a ser ella mateixa i abandonar-se de nou als seus somnis gairebé perduts i oblidats.

LA PÀGINA D'UN DIARI

2010-03-26T06:17:00.008-07:00

Des de que era petita l'única cosa que temia era a la seva mare, sovint per fer el dolor i la ràbia més suportables s'imaginava que la seva mare biològica havia mort; era una persona bona, intel.ligent i silenciosa que l'havia hagut de deixar sense voler-ho. La que havia d'aguantar era una substituta vulgar que es dedicava a fer-li la vida impossible fins a extrems insospitats. De petita qualsevol excusa era bona per engegar-li unes quantes bufetades d'aquelles que cremen i deixen senyal, primer física i després a l'ànima. Quan la força d'ella va ser més gran que la de la mare substituta va passar a trencar-li tots i cadascun dels seus somnis: estudis, amics, parelles, projectes, feines, ... cada cosa que ella aconseguia amb esforç i constància, la mare li treia amb una fredat despiatada. Va aconseguir, aparentment, fugir-ne un temps, però, el preu que va acabar pagant va ser molt alt; el xantatge emocional, la desvalorització, la malícia ferotge, inhumana. Els malsons es repetien i el seu temor més gran es va fer realitat: la seva mare li va prendre tot; el lloc on viure, les seves pertinences, els somnis, l'esperança i la il.lusió. La persona que la va portar a la vida, li ha anat treien amb una cruesa i dedicació esfereïdores. Les ments malèvoles, retorçades, malaltes no tenen límits i són les persones del voltant les que acaben patint, sense merèixer-ho. La impotència i la ràbia incrementada al llarg dels anys fan que l'esgotament sigui el protagonista principal d'un vida no volguda, condemnada a l'angoixa i al buit contínu per la inconsciència i l'egoisme d'una dona sense escrúpols, ni valors que mai hagués hagut de ser mare.

EN UN RACÓ

2010-03-25T05:04:00.000-07:00

Estava sola i se li escapaven les llàgrimes per la cruesa de la vida que li havia tocat viure. La gent la mirava de reüll, però, ja hi estava acostumada. Sentia parlar de propòsits, projectes, ella ja no en tenia, no veia el moment de fer-los realitat i se n'hi havien quedat massa al tinter. Havia perdut la il.lusió i l'esperança. Només es volia fer fonedissa, invisible d'un entorn hostil del qual no en volia formar part.

MATÍ

2010-03-14T15:58:00.000-07:00

Se sent cansada, li costa llevar-se, el seu cos no respon, les extremitats pesades no es mouen, la ment ennuvolada li recorda que no té on anar, ha de buscar, però, ja no sap a on, ni el que. Fa sol, però, no escalfa és un sol d'hivern fred com la vida. La llum és un engany de la foscor. Vol donar mitja volta i tornar a tancar els ulls per deixar de veure, sentir, pensar, recordar, anhelar... dormir per no pensar.

NITS DE FOSCOR

2010-03-14T05:17:00.000-07:00

Era una fosca i tempestuosa nit d'hivern, el vent feia trontollar les portes, les llums pampalluguejaven amb les pèrdues de corrent. Ella estava sola a casa i va pensar quan de petita li feia por la foscor i els sorolls que l'acompanyaven. S'amagava sota els llençols intentant pensar en coses boniques, que no li venien a la ment, només hi havia por i foscor. Recordava amb tendresa i simpatia aquelles nits, ara ja no tenia por, almenys de la foscor.

DIÀLEG III

2010-02-28T07:37:00.000-08:00

- Vas jugar i apostar per tu?
- Si.
- En quin moment vas deixar de fer-ho?
- No ho sé. Potser, quan em vaig adonar que la vida no s'assembla en res al que jo esperava.
- Esperaves que d'altres també apostessin per tu?
- Si, però, no ho han fet o l'aposta ha estat molt petita.
- Vols tornar a jugar?
- No. Estic cansada de perdre.

UNA PERSONA DOLENTA

2010-02-17T08:21:00.006-08:00

Una persona dolenta
em va portar fins aquí
sense que jo li demanés,
ni la demanés.

Tot el que la vida m'ha donat,
ella m'ho ha anat treien
amb una cruesa esfereïdora,
sense sentiments.

M'agradaria tancar els ulls
i que desaparegués ella
i tot el seu mal.

NOU

2010-01-19T16:16:00.001-08:00

Un nou dia, un nou any, una nova vida?

EL MONSTRE

2010-01-08T06:00:00.002-08:00

Somnio que tinc la força,
la prem-ho ben fort
i acabo amb el monstre,
per fi deixo de patir,
puc respirar.

BON ANY

2010-01-03T15:10:00.003-08:00

Any nou i espero que molt millor que l'anterior.

BONES FESTES

2009-12-25T15:48:00.002-08:00

SOMNIS, IL.LUSIONS

2009-12-22T14:30:00.002-08:00

Somnis trencats, il.lusions perdudes, somnis perduts, il.lusions trencades.

REFLEXIONS A MIG CAMÍ

2009-12-18T16:15:00.002-08:00

Aturar-se per poder caminar, caminar per poder trobar-se ...

NAMASTE

2009-12-15T07:44:00.002-08:00

PROPÒSITS

2009-12-11T14:57:00.004-08:00

Fa uns dies vaig trobar un compact disc de música de relaxació amb una frase a la portada del doctor i escriptor sudamericà Walter Dressel:

"Aposta per tu. No deixis que la vida et passi de llarg"

I vaig decidir convertir-la en el meu propòsit d'any nou o almenys intentar-ho.

PERSONES LLUNYANES

2009-12-08T16:02:00.002-08:00

Un desig cap a l'altra banda del món.

UNA CANÇÓ DEDICADA

2009-11-30T15:47:00.003-08:00

Moon River, wider than a mile,
I'm crossing you in style some day.
Oh, dream maker, you heart breaker,
wherever you're going I'm going your way.
Two drifters off to see the world.
There's such a lot of world to see.
We're after the same rainbow's end--
waiting 'round the bend,
my huckleberry friend,
Moon River and me.

EL NÚMERO 0

2009-11-28T07:24:00.003-08:00

Em sento un 0,
m'identifico amb el 0,
m'han tractat com un 0,
els meus sentiments comptem 0,
la meva vida s'ha convertit en un 0,
m'ofego en un 0,
em perdo en un 0,
estic buida com un 0,
sóc un 0.

TRASTER

2009-11-21T17:16:00.003-08:00

Els últims onze anys de la seva vida són d'un dia per l'altre, en un munt de caixes apilades en un traster fred i impersonal en un barri de la perifèria de la ciutat. Anys d'esforç, treball, il.lusions perdudes i somnis trencats encabits en quatre parets que es resisteix a tornar a veure perquè el dolor i la ràbia que li causaran seran molt pitjor que la incertesa. En una societat en la que només es dóna importància a les possessions i triomfen les persones sense escrúpols, ni sentiments, se li van endur tot davant seu i sense que hi pogués fer res, malgrat haver-ho intentat amb totes les seves forces. Aquest moment no se li oblidarà mai i les imatges, els malsons i la buidor l'acompanyaran la resta de la seva vida. Una vida que no va escollir on qui li va portar li està treient.

SENSE RES

2009-10-01T13:59:00.003-07:00

Després de sortir de l'oficina de treball, la seva segona casa, ha anat passejant sense rumb, ja fa temps que l'ha perdut, i s'ha trobat amb uns petits jardins que es deien com ella. No els havia vist mai, malgrat tenir-los aprop. Un interior d'illa de l'eixample barceloní que tot i no arribar a considerar-se zona verda, almenys tenia uns quants arbres i ocells. Primer semblava buit era hora de treball per als afortunats que en tenen i els endollats als que no fan fora, però, en l'última ullada l'ha vist, una persona sense sostre que havia escollit l'últim banc per deixar-hi les quatre coses que encara li quedaven. En comptes d'allunyar-s'hi com hauria fet temps enrere s'ha assegut al banc del costat, han compartit mirades, un intent de somriure i finalment les llàgrimes. Se sentia més aprop d'aquell desconegut que de qualsevol persona del seu voltant. Podien compartir el dolor de la vida, de la pèrdua i la crueltat, en silenci, no tenia cap sentit parlar, ni fer-se preguntes. Ella també ho havia perdut tot, dues feines en el que anava d'any, l'havien fet fora de casa seva, havia perdut amics i persones a les que estimava, sabia que d'on era ella a on estava la persona del banc continuo només hi havia un pas, l'últim pas.

Un dia obres els ulls i t'adones que el que et pensaves que nomes era un malson és la teva realitat i malgrat els anys de lluita constant, treball i esperances, no tens res de res, t'ho han pres tot.

BUIT

2009-09-14T16:12:00.003-07:00

Pels matins sent un profund buit existencial, una tristor i una soledat que no sap com afrontar, quan obre els ulls voldria estar en un altre lloc, i saber que aquest patiment s'acabarà. La perspectiva d'un nou dia només fa que angoixar-la més i obligar-la a viure una vida que no vol, que no va escollir i de la qual vol marxar des de fa temps. Viu dels records i la nostàlgia del passat, perquè el present se li fa inaguantable i el futur no el veu. Sap que no arribarà a gran, perquè tot el mal que li han fet ja és massa com per acumular-ne gaire més i la pèrdua que sent és tan gran que no es tornarà a trobar mai més. Ofega el seu malestar en forma de punxades al pit i atacs d'angoixa cada vegada més seguits. Voldria tancar els ulls i no tornar-los a obrir.

CARRER FOSC

2009-09-05T17:00:00.004-07:00

La vida és com un carrer fosc, no saps on et portarà i no veus el final.

EL MOMENT DE MARXAR

2009-06-22T15:53:00.003-07:00

Arriba un moment en la vida que malgrat haver estudiat i treballat dur, no has aconseguit res, les persones properes t'ho han pres tot sense escrúpols i per pura satisfacció. Estàs sola i ja no tens ganes de seguir lluitant, el cansament és massa gran i de res serveix l'esforç perquè fagis el que fagis, t'ho acabaran treient. També saps que ningú et trobarà a faltar, així que ha arribat l'hora de marxar i per fi, respirar i deixar de patir.

DONAR PER TREURE

2009-06-18T21:38:00.004-07:00

Una de les coses més difícils i incomprensibles que hi ha es veure com la persona que va decidir donar-te la vida, després te l'ha anat treien poc a poc, sense treva ni descans. El teu patiment és la seva única satisfacció, el seu únic al·licient a la vida és treure't els teus, acabar amb les poques il.lusions que has tingut i apagar-te cada espurna d'esperança. La teva tranquil·litat és la seva angoixa, i la teva angoixa els seus únics moments de felicitat. Una persona sense escrúpols ni sentiments, que la vida ha afavorit injustament i ha permès ser l'origen de la desgràcia, frustració i impotència de les persones que tenen la desgràcia d'haver d'estar a prop seu.

MANLLEVAR

2009-06-18T14:29:00.003-07:00

Tot el que et dóna la vida t'ho treuen les persones.

SENTIMENTS

2009-06-05T16:33:00.004-07:00

Perduda, sola, cansada, decebuda, enganyada.

EL FIL APUNT DE TRENCAR-SE

2009-05-24T17:21:00.002-07:00

Tota la meva vida penja d'un fil apunt de trencar-se.

ENFONSAR-SE

2009-05-17T13:43:00.004-07:00

La meva vida s'enfonsa i no puc nadar.
Les llàgrimes surten i no les puc parar.
La buidor m'invadeix i no puc fugir.
La pèrdua no es pot recuperar.

DIÀLEG II

2009-05-07T05:20:00.004-07:00

- Hola! Què tal? M'alegro de veura't. Pots comptar amb mi. Et truco per quedar i parlem. Fins aviat!
- La trucada no arriba mai, la quedada resta en l'oblit, ni la xerrada, ni l'ajuda tenen lloc.

PREGUNTES

2009-05-05T03:58:00.004-07:00

Una de les preguntes més freqüents que m'he fet els últims anys de la meva vida ha estat -Què hi faig aquí? Normalment seguida de - Com hi he arribat? I segueixo sense obtindre cap resposta, només un martelleig al cap que em provoca una angoixa reitereda, i unes ganes constants de sortir corrents, i no parar fins estar ben lluny, en algun lloc on no m'hagués de qüestionar res perquè estaria on voldria ser i per fi tot tindria un sentit.

ANGOIXA

2009-04-29T14:29:00.004-07:00

Era mitjanit, estava estirada al llit intentant recuperar la respiració, un atac d'ansietat l'havia deixada blanca, tremolosa i amb la visió ennuvolada, havia trigat a trobar les pastilles que poc a poc la retornaven a una calma enganyosa. Mentrestant s'eixugava les gotes d'una suor freda com el glaç i respirava encara amb dificultat es preguntava, una vegada més, que hi feia ella aquí i quan pot aguantar una persona fins arribar al seu límit, quantes ferides obertes acumulades que no cicatritzen.

Des de petita l'havien fet sentir una persona inferior, que no es mereixia i no podia aspirar al que tenien la majoria. Ara es troba, insignificant, desvalorada, indigne de ser estimada. Confosa perquè al seu voltant hi ha persones dolentes que tenen una bona vida i ella malgrat esforçar-hi i ser una bona persona no ho aconsegueix. Durant un temps el millor moment del dia era quan tancava els ulls i pensava que l'endemà potser les coses serien diferents, però ara encara que tanqui els ulls, no aconsegueix dormir, els pensaments, els records i frustracions li martellegen el cap condemnant-la a un insomni esgotador. L'única certesa que te és que el dia següent encara serà pitjor que l'anterior. Dies plens de crueltat, soledat, impotència i buidor.

Diuen que quan estàs a baix de tot només es pot anar cap amunt, però ella sap molt bé que hi ha molts fons per tocar.

EL FUTUR

2009-04-28T16:25:00.003-07:00

A vegades una imatge val més que mil paraules.

PREMI VIOLETA

2009-04-19T09:54:00.004-07:00

La Mònica que es plena de 'Petits Detalls' m'ha sorprès amb el Premi Violeta. Aquest premi representa, segons els seus creadors, les sensacions que el color violeta porta a la ment. Es atorgat als blocs que originen algunes de les sensacions d'aquest color: màgia, encant, gràcia, magnetisme...

Moltes gràcies Mònica! Ens llegim.

LA MENT

2009-04-18T15:36:00.003-07:00

La ment és com un cavall embogit, que no es pot controlar.

DIÀLEG

2009-04-10T16:32:00.002-07:00

- Què hi fas aquí?
- No ho sé, jo no vaig escollir venir.
- Que has fet fins ara?
- Estudiar i treballar.
- Que has aconseguit?
- Res.
- Com et sents?
- Cansada i perduda.
- Què has perdut?
- La il.lusió i l'esperança.
- Et queda alguna cosa?
- No.
- Cap a on vas?
- No ho sé, enlloc.

EN UN CAFÈ

2009-04-06T06:29:00.004-07:00

Després d'un dia buit, com la majoria dels anteriors, ha sortit a fer una passejada per la ciutat que un dia li va obrir les portes, però que des de fa temps les hi ha tancades. Ara es troba al replà pensant si tornar a entrar o marxar.

El vespre és esquerp com la seva vida, l'aire és humit i fred, li sacseja els cabells i li fa aclucar els ulls per esquivar-lo. Entra en un cafè per recuperar la temperatura corporal, afectada per un hivern llarg que se li ha quedat als ossos. S'asseu observant a les persones que entren i surten del local, pensant com deuen ser les seves vides i en la idea de canviar-se per qualsevol d'elles. Persones amb il.lusions, feina, parella, aficions, projectes de futur i un llarg etcètera que ella tant anhela però no té i es qüestiona amb ràbia perquè ha de ser diferent de la resta i malgrat intentar-ho fins a l'esgotament mai aconsegueix res.

NITS DE NOSTÀLGIA

2009-03-27T12:03:00.002-07:00

Es divendres per la nit, recorda molts anys enrere quan això volia dir marxar de la sorollosa i esgotadora ciutat per anar aprop del mar, assaborir el ritme pausat d'una població, els colors, les olors, el parlar, l'aire fresc, la salabror, els espais on havia crescut. Ara el divendres és un dia més de monotonia, on la soledat i la nostàlgia s'accentuen acompanyades de l'opressió per una vida no desitjada, de la que només en voldria fugir.

EL SOMNI DE L'ART

2009-03-23T14:30:00.001-07:00

Fa un temps vaig tenir un somni, volia muntar exposicions d'art i activitats culturals interactives. Tenir un petit espai on poder mostrar des d'una perspectiva diferent i propera l'obra d'un artista i el cúmul de situacions i experiències que l'havien portat a una determinada creació, única i irrepetible.

Vaig aconseguir durant un temps apropar-me al meu somni i gairebé fer-lo realitat, però, ara m'he despertat i m'he adonat que hi ha gent que fa realitat els seus somnis sense esforços i sense importar qui trepitgin pel camí, manllevant idees i projectes sense cap ètica ni mirament, i d'altres amb principis que només ens queda seguir somiant per poder afrontar una realitat on la sort fa temps que no hi és, i la vida és un continuo i esgotador tornar a començar.

IL.LUSIONS PERDUDES, SOMNIS TRENCATS

2009-03-22T15:34:00.004-07:00

Em poso a comptar i fa més de 12 anys que vaig acabar la meva primera carrera universitària. Un munt d'anys donant voltes per feines (la majoria temporals, mal pagades i amb directius poc professionals, elitistes i prepotents), relacions, amistats, cursos, una segona carrera, buscant, esforçant-me, treballant i aguantant, perquè m'acabin passant la mà per la cara (persones normalment amb molts diners i sense cap escrúpol) retornant al punt de partida, amb les il.lusions perdudes i els somnis trencats.

INVISIBLE

2009-03-16T16:29:00.000-07:00

Sino hi fos, ningú em trobaria a faltar.

RECORDANT UNA CITA

2009-03-10T18:15:00.004-07:00

Recordo de nou la cita "Si t'acomiaden, et deixen o t'ignoren recorda que t'estan impulsant cap al teu destí" potser és que el meu destí és acabar sola sota un pont...

PERDRE LA PARTIDA

2009-03-02T18:53:00.004-08:00

M'he despertat i encara era fosc, com la meva vida. Em pensava que tot havia estat un somni, però de seguida m'he adonat de la trista realitat, he caigut de nou a la casella de sortida, com moltes altres vegades, però aquest cop és diferent, no tinc ganes de tornar a jugar, estic realment cansada en tots els aspectes que s'hi pot estar, la vida m'ha guanyat la partida.

UN ALTRE ANY

2009-02-17T07:34:00.002-08:00

Sento el despertador, obro el mòbil i rebo missatges...avui faig un any més, i de bon matí hi ha qui ja s'enrecorda de mi, quan jo amb prou feines he obert els ulls, i intento no pensar en els anys que faig i els que s'han perdut pel camí. Mentres em dutxo i l'aigua regalima recordo aniversaris anteriors i com n'era de diferent la meva vida i els meus pensaments. Me'n vaig cap a la feina, sé que les coses no van bé, no m'hauria d'anticipar als aconteixements, però, a vegades em resulta inevitable. Una trucada esperada, però no tant dora m'allunya de tantes cabòries matinals, i m'emociono! Correus electrònics, trucades i més missatges, em fan il.lusió. Un dinar inesperat, agradable i tranquil, tant de bo es repetissin més sovint. Després intento anar al gimnàs per convencem que els anys no passen. Quan surto la descàrrega d'adrenalina em fa brollar sentiments, dubtes i angoixes, reprimides al llarg del dia. Penso en el sopar que m'agradaria per cel.lebrar-ho i els quilòmetres de distància que m'hi separen. Temptada d'anar-me'n a casa acompanyada amb les desil.lusions dels anys, recapacito i me'n vaig a un tast de vins, a les penes punyalades com diuen. Acabo la nit, entre els darrers missatges, envoltada d'alguns coneguts, i bastants desconeguts que em canten feliç aniversari o alguna cosa semblant...

Tot i sentir que la meva vida actual no s'assembla en res al que voldria, per la monotonia, desmotivació, cansament, i un llarg etcetera, almenys avui he aparcat la soledat, moltes persones han pensat en mi, i quan estic apunt de dormir me'n recordo que no he menjat pastís. Demà serà un altre dia, el primer d'un altre any.

CLAR DE LLUNA

2009-02-16T06:11:00.000-08:00

Una melodia per somniar.

VIDA CAÒTICA

2009-02-11T04:09:00.003-08:00

El passat, un cúmul de despropòsits i equivocacions.

El present, decepció i monotonia.

El futur, tenyit per una gran nebulosa, que no em deixa veure res.

Una vida buida, esgotadora i caòtica.

ÉS QUAN DORMO QUE RESPIRO

2009-02-04T06:50:00.004-08:00

El moment més esperat del dia: em poso dintre el llit, m'abrigo i tanco els ulls. Deixo treballant l'inconscient que mai descansa, però, almenys l'aclaparadora i temuda consciència desapareix. No sento la frustració d'una vida buida, el cansament de la lluita constant i la pressió de l'esforç i la competitivitat per no acabar aconseguint res. El pes de l'experiència viscuda s'esvaeix i sóc lleugera com un núvol, sense càrregues, ni obligacions, sense la nostalgia del passat, ni l'ofec del present, sense sentir el punyent oblit dels que em van estimar, torno a ser visible i existeixo. He fugit de la meva realitat, monòtona, solitària i gris. Per fi puc respirar i no vull tornar a obrir els ulls.

ANY NOU, VIDA NOVA...UN MES DESPRÉS

2009-02-02T07:39:00.001-08:00

Sempre s'ha dit allò d'any nou, vida nova. Des de fa temps que no en faig cas perquè res no canvia, i si ho fa dura poc, així que sempre acabo al punt de partida encara que no ho vulgui, i el canvi esdevé una petita il.lusió òptica, quan l'ull s'acostuma ja no es veu.

Però, per un moment vaig pensar, i si aquest any és diferent? i si per fi existeix la possibilitat d'aquesta vida nova? Ho intento una vegada més, malgrat el cansament? ... Intento somriure, recuperar una mica el positivisme que anys enrere m'acompanyava, faig un esforç per trobar ni que sigui una guspira d'il.lusió, i segueixo fent intents...

Un mes després dels intents, he passat una de les pitjors grips de la meva vida que m'ha deixat sense forces, la meva vida laboral, malgrat els esforços realitzats es precipita novament cap a l'abisme, la majoria de dies em sento invisible, la meva cada cop més limitada vida social es resenteix i malgrat haver-me comprat una llibreta per fer-hi escrits nous i diferents, torno al punt de partida on sempre acabo, i d'any nou, vida nova res de res, de fet hem canviat d'any?

DIGUEM QUE ME N'ANAVA, PERÒ TORNO

2009-02-01T13:19:00.001-08:00

D'uns mesos ençà que em veig obligada a dedicar el meu temps a coses que no m'agraden gens, per deixar de banda les poques que encara em motiven. M'havia plantejat tancar L'Embruix, però, aquest cap de setmana fent una ullada a la meva modesta biblioteca, em vaig topar amb els poemes de Miquel Martí i Pol, i tot recordant el meu poema preferit, descobert fa anys quan preparava un exercici per un curs de teatre, vaig decidir el mateix que el poeta: 'Diguem que me n'anava, però torno...'.

"Diguem que me n’anava, però torno.
Deixava massa coses a mig fer
i això no és decent ni correcte. La gent
-la majoria de la gent, almenys-
no m’hauria trobat pas a faltar,
com a màxim m’hauria dedicat
un record imprecís enmig del gran
tràfec de viure. Però, ¿i jo? ¿Què hauria
fet de mi, d’aquest home amb qui fa més
de seixanta anys que convisc? Cada vespre,
en rentar-me la boca, la vergonya
m’hauria fet envermellir de ràbia
i fins i tot potser d’enveja. Ara
no em sentiré pas satisfet (com sempre,
per dir-ho clar), però estic ben segur
de poder mirar sense cap angúnia
l’home de fusta del mirall i, junts,
potser descobrirem que els imprecisos
contorns del món en què vivim, absurd,
pedant i fins grotesc, són, tanmateix,
les úniques profundes referències
per conèixer i comprendre, i és amb elles
que estimem i creixem, sense sentir-nos
desmesurats o buits. Ho repeteixo:
diguem que me n’anava, però em quedo".

Miquel Martí i Pol

BON NADAL

2008-12-23T14:28:00.007-08:00

'Nadala' Rosa Agenjo, 2008.

L'EMBRUIX US DESITJA BON NADAL !

VOLER, PODER I SER

2008-12-03T01:53:00.007-08:00

En la seva IX edició el FESTIVAL BAC! 08, com en les seves anteriors edicions, es caracteritza per vincular els diferents llenguatges d'expressió artística, apropant-se tant a artistes emergents com als consagrats de l'escena cultural contemporània internacional.

Aquest any el festival proposa una crítica al consum. La societat actual és la societat del consumisme, terme que s’utilitza per descriure els efectes d’igualar la felicitat personal a la compra de béns i serveis o al consum en general. La situació queda exemplificada amb la frase com més consumeixo, més feliç sóc. També fa referència al consum desmesurat de béns i serveis en la societat contemporània que impacta en els recursos naturals i l’equilibri ecològic.

El consumisme es veu incentivat principalment per la publicitat que en algunes ocasions aconsegueix convèncer al públic que una despesa és necessària quan abans es considerava un luxe. També algunes patologies com l’obesitat o la depresió, ens fan creure més fàcilment en la publicitat enganyosa, pensant que es poden resoldre aquests problemes consumint indiscriminadament aliments, begudes, articles miraculosos i d’altres tipus de productes.

La moda, l’estètica, les últimes tendències són l’eix principal d’aquest consumisme desmesurat. La moda no és només una necessitat sinó un indicatiu de personalitat, èxit, desig, lideratge. El consum va lligat també a la cultura i a la forta pressió social existent, s’ha de ser el millor o la millor en tot, les vint-i-quatre hores del dia. La predisposició d’usar i tirar de molts productes, la baixa qualitat d’altres que comporten un període de vida relativament baix, encara que són atractius pel seu baix cost, a llarg termini surten més cars, el rebuig inadequat d’objectes que poden ser reciclats fan que el consumisme esdevingui també un fenòmen altament nociu per al medi ambient.

L’individu segueix la falsa creença que per ser feliç és imprescindible consumir. Amb les diferents disciplines artístiques: pintura, fotografia, vídeoart, instal·lació, il·lustració, performance, mural, els artistes exposaran les seves propostes sobre la influència desmesurada que aquest fenòmen exerceix en la societat actual, per convidar-la a la conscienciació, reflexió i canvi.

CRIDA

2008-10-30T15:24:00.002-07:00

La vida no és fàcil, però sempre podem cridar ben fort buscant qui ens escolti.

SOLEDAT

2008-10-18T16:05:00.004-07:00

Hi ha persones que per molt que intentin el contrari la vida només els dóna soledat. I la soledat imposada acaba sent una mala companyia.

VIURE I DEIXAR VIURE

2008-10-14T07:14:00.003-07:00

Sempre m'ha agradat la dita 'Viu i deixa viure', però també hi ha la contraposada 'Ni viu, ni deixa viure'. Per desgràcia hi ha moltes persones aficionades a la segona, que si per fi es decidissin a canviar, la vida seria una mica més fàcil per tots.

OBLIDAR I RECORDAR

2008-09-17T14:36:00.004-07:00

Diuen que per viure s'ha d'oblidar, però a vegades és inevitable recordar i potser el retrobament amb aquests records és el que ens ajuda a seguir endavant.

VACANCES

2008-08-09T14:01:00.004-07:00

Bones Vacances! Ens retrobem molt aviat.

UN APTE MÉS A LA VIDA

2008-08-04T15:43:00.014-07:00

Tots tenim espines clavades des de fa temps i ens hem acostumat tant a elles que creiem que formaran part de nosaltres per sempre. Aquelles coses que tenim pendents i mai trobem quan fer-les perquè pensem que ens ha passat el moment.

Els últims dos anys de la meva vida he estat fent alguna d'aquestes coses pendents. Moltes vegades la por ens condiciona, fins que la vida ens juga tantes males passades (una darrere l'altra) que es perd la por, qui no té res no pot perdre res, la crueltat, la desil.lusió, l'engany i la soledat ocupen tant espai que la por queda arraconada. Entre aquestes coses pendents, una de les més difícils era el carnet de conduir, estudiar per l'examen teòric ha estat una de les experiències més difícils i avorrides de la meva vida, però, ha valgut la pena. Després de 17 anys pensant que seria incapaç de passar un examen tant punyeter, rebuscat, amb un marge d'error molt petit i sense rebre cap ajuda externa que m'animés, va arribar el moment de canviar, tota sola, (com gairebé totes les coses que he fet en aquesta vida) el no podré pel ho faré.

Quan finalment fas allò que et semblava gairebé impossible moltes coses del teu voltant perden importància o te les mires des d'una perspectiva diferent i esdevenen més fàcils (excepte les econòmiques que segueixen sent igual d'angoixants). Un petit triomf serveix per revaloritzar-se un mateix, i reforçar la idea que som capaços si ens ho proposem (i millor sinó escoltem les opinions externes normalment contràries als nostres propòsits i a les nostres capacitats).

AGRAÏMENTS

2008-08-03T15:35:00.005-07:00

Aquest post és per donar-vos les gràcies a totes les persones que em llegiu i els comentaris que m'escriviu, en especial al Cesc que no em deixa mai, al Jesús per recomanar-me en el seu bloc, a l'Eli, la Laia, la Shadow, els premis que m'heu donat, als correus electrònics rebuts, lectors assidus o ocasionals, que m'animeu a seguir i a compartir els meus pensaments. Tot i que de tant en tant rebo algun comentari desafortunat de persones conegudes, malgrat apareguin com a anònims, em quedo només amb els/les que saben de que parlo, la resta com he escrit més d'una vegada són paraules buides i les que compten són les que provenen de l'experiència i dels sentiments. L'Embruix no seria el mateix sense vosaltres.

CAURE

2008-07-19T02:43:00.004-07:00

A la vida vas veient com les persones fan realitat els teus somnis, com agafen les teves idees i la teva gent i les fan seves, com reben l'ajuda, el suport i el reconeixement dels altres, mentrestant tu reps les punyalades per l'esquena i et quedes amb la hipocresia, la falsedat, la impotència i una frustració que augmenta i que sense voler-ho ja forma part del teu dia a dia. La superficialitat punyent de les persones per qui et pensaves que eres important, i després t'has adonat (tard) que només eres una simple titella a qui enredar i marejar els seus fils.

L'esforç per anar endavant, per poder demostrar i demostrar-te, per tenir idees i seguir uns valors que van de baixa és envà, sempre hi ha obstacles cada cop més grans enmig del camí i sinó ja hi haurà qui s'encarregarà de posar-te'ls perqué ensopeguis i caiguis, però, ningú t'ajudarà a aixecar-te i al final estàs esgotada d'obstacles, empentes i caigudes. Cada cop et sents més petita i més aprop de terra i et costa aixecar la mirada, perquè la gent, tant coneguda com desconeguda, t'acaba rebaixant tant que al final els acabes creient.

EL MOMENT DE PARAR-SE

2008-07-06T13:52:00.004-07:00

Fa poc vaig llegir que si has posat totes les teves forces i has deixat el millor de tu per arribar a uns objectius, per avançar en la teva carrera professional, en la vida personal o portar a terme algun projecte, i el resultat és decepcionant; aleshores és el moment de parar-se, respirar, pensar en nous camins, buscar noves maneres de ser i de fer.

Porto molt de temps movent-me sense arribar enlloc que no sigui altre cop el punt de partida, i estic cansada, així que he decidit parar-me, buscar la manera de respirar i trobar aquests nous camins que em treguin de l'encreuement d'incertesa en el que estic.

EL TREN DE MITJANIT

2008-06-28T14:18:00.002-07:00

Si cada dia en algun lloc surt el tren de mitjanit, jo vull saber de quina estació per anar a comprar el meu bitllet.

Per a tots els/les llunàtics/ques.

RECORDS LLUNYANS

2008-06-24T14:00:00.001-07:00

Recordo una nit de Sant Joan en una terrassa adornada amb banderetes i llums de colors. Aprop del mar, un sopar; el pa amb tomàquet, l'embotit, la Fanta de taronja, la coca amb fruita i pinyons que jo sempre treia perquè no m'agradaven, trobava que destorbaven el gust dolç del sucre i la fruita confitada, m'agradava la taronja...un punt amarg entre tanta dolçor, acompanyada de dos dits de cava, no tenia edat per beuran més, però, era suficient per sentir les pessigolles del bombolleig al nas i a la gola. Després llençàvem els petards, on sovint gaudien més els grans que els petits i veiem els focs d'artifici que feien a la platja. L'alegria de cel.lebrar una festa senzilla i tendre rodejada de gent que t'estima. Quin sentiment tant volàtil i llunyà.

REVETLLA

2008-06-23T10:09:00.003-07:00

Perquè algun dia puguem tornar a veure una explosió de colors.

COR TRENCAT

2008-06-16T13:26:00.002-07:00

Era un cor que va nèixer alegre i ple d'esperança, però la vida el va anar sacsejant i colpejant. La crueltat, l'engany, la desil.lusió, la soledat... l'anaren desgastant, esmicolant, fins a convertir-lo en el que és ara, un cor destrossat i cansat de bategar: un cor trencat.

UN ÀNGEL

2008-06-15T14:44:00.002-07:00

Tant de bo tinguèssim un àngel que ens acompanyés quan les persones que estimem ens deixen.

LA NIT

2008-06-14T11:45:00.001-07:00

Afortunadament després del dia sempre ve la nit.

PENSAMENTS A LA VORA DEL TREN

2008-06-10T11:36:00.006-07:00

Mentre esperava el tren, ha vist el seu reflexa en un toll d'aigua i ha estat com veure passar la seva vida en un obrir i tancar d'ulls, un camí fosc i abrupte sense sortida, ple de soledat, menyspreu, il.lusions trencades i buidor. El record punyent de la pèrdua, en un present sense res, viure per treballar o treballar per viure, intentant fer front a unes despeses que no pot assolir tota sola i l'ofeguen com tota la seva vida en general, la que té i la que ha vist.

ESCENES D'UNA REALITAT LLUNYANA

2008-06-05T14:16:00.005-07:00

En sortir de la feina, de camí cap a casa, aturada en un semàfor ha vist una parella jove que es donava la mà i es feien carícies aparentment sinceres, innocents i tendres, en un dia on el sol per fi acompanyava i l'ambient era agradable. Sense adonar-se'n s'ha quedat embadalida una estona amb aquesta petita fotografia instantània de realitat. Ha recordat el temps que feia que ningú li agafava la mà i el regust amarg de com l'havien esquivat les últimes vegades que ho havia intentat. Aquella escena aparentment tant quotidiana se li feia molt llunyana, tenia la sensació d'estar veient una pel.lícula. A mesura que augmenta l'edat i l'experiència, disminueixen la innocència, la tendresa, la sinceritat i els sentiments. Tot i que havia estat la protagonista en temps passats ara sense voler-ho s'havia convertit en una simple espectadora i no veia el moment de recuperar el paper principal.

SENTIMENTS ENCALLATS

2008-06-02T08:45:00.009-07:00

Feia temps que no es veien, per fi ell l'havia trucada per anar a sopar. Mentrestant l'esperava es mirava en el reflex de l'aparador que tenia al costat, s'havia posat un vestit negre que li amagava els quilos de més que havia adquirit els últims mesos, tantes hores asseguda amb feines poc agraïdes li passaven factura, les botes de canya alta i l'abric blau que tant li agradava, però amb prou feines cordava, com que feia bon temps esperava portar-lo obert tota la nit. El maquillatge que dissimulava el cansament d'una vida que no li agradava i les poques arrugues que, malgrat l'edat, tenia.

Quan el va veure venir el cor se li va accelerar, va notar un nus a l'estómac i va haver de respirar fons un parell de vegades, tot i que sabia que mai tornarien a estar junts no podia evitar que el nerviosisme l'envoltés en sentir-lo a prop.

Va decidir portar-lo per la part antiga de la ciutat, on els carrerons són estrets per tal de tenir-lo més proper malgrat la llunyania. Van anar a un restaurant petit, tranquil i de llums tènues. Mentrestant ell parlava, ella recordava els breus, però, intensos moments que havien passat junts; els seus ulls, els seus llavis, les paraules que li deia a cau d'orella i les promeses incompletes com tantes altres havia sentit abans. Ella es va sorprendre que ell s'hi fixés, acostumava a sentir-se invisible a la mirada de les persones amb èxit, ella no havia aconseguit res, tot i haver-ho intentat reiteradament, i sentia que només era de pas per la vida. Així que el temps amb ell el considerava un petit regal, i com des de feia molt les coses bones no li duraran no va esperar que aquest cop fos diferent.

Quan estava amb ell sentia que era a on volia ser i no tenia la necessitat de fugir com li passava normalment. En acabar de sopar va arribar l'inevitable comiat, cada cop se li feien més curtes les poques estones en que es veien, i tots dos havien de tornar a les seves vides el dia següent ben aviat. Es van abraçar i ella notava com les paraules 'queda't amb mi' li sacsejaven el cap i se li encallaven a la llengua, la por al rebuig, tant conegut, la feia emmudir. En separar-se es van dir adéu amb la mirada dels sentiments, i mentre s'aguantava les llàgrimes, que lluitaven sense treva per sortir, ella va tenir la certesa que es passaria la resta de la seva vida fugint i enyorant.

ELS CAMINS DE LA VIDA

2008-05-31T11:21:00.001-07:00

Per a tots els que s'han perdut a mig camí, mai no és tard per tornar a començar.

CÀMERA LENTA

2008-05-26T08:10:00.007-07:00

El que més m'agrada d'una pel.lícula són les seqüències a càmera lenta. Aquells moments especials sense diàleg en els quals els personatges i la música segueixen un ritme més pausat, perquè l'espectador hi pugui centrar tota la seva atenció i viure'ls amb complicitat. Aquestes seqüències acostumen a deixar els sentiments a flor de pell i afluixar el llagrimall.

A la vida real també hauria d'existir la càmera lenta, per poder allargar aquells breus moments de felicitat viscuda en que vas compartir una mirada, un somriure, un petó, una abraçada, una carícia... tots aquells instants de temps únics i irrepetibles, que només formen part del record.

LA TORNADA

2008-05-21T14:27:00.006-07:00

Era al tren de tornada cap a casa, havia estat un bon cap de setmana, ple d'emocions i sorpreses, llocs nous, cares desconegudes, carrers estrets, grans avingudes, olors intensos, colors càlids, agradables converses. Era lluny de la monotonia que l'ofegava, i es permetia fer-se la il.lusió d'una vida diferent, sentir que encara no era massa tard.

Anys enrere sempre que marxava enyorava la seva ciutat. Però d'un temps ençà ja no sabia quin era el seu lloc. Cada cop que en sortia no volia tornar i quan ho havia de fer sempre notava com les llàgrimes li regalimaven per les galtes i se li alentia la respiració. Sabia que quan algú se sent millor en qualsevol lloc que el que se suposa que és el seu, alguna cosa o un cúmul d'elles no van bé. S'havia tornat una ciutadana del món, no se sentia pertanyent a enlloc, ni a ningú i sovint es trobava més forània amb el que coneixia, que amb el que era desconegut, perquè el segon li portava sorpreses més agradables que no pas el primer.

Últimament sentia que si hagués nascut en un altre lloc o hagués pres la decisió de canviar-ho ara la seva vida seria molt diferent. Feia temps que la idea de marxar lluny li rondava pel cap, però al final li faltava el valor, les ganes o el fet de creure que encara no està tot perdut.

Ha arribat a l'estació destí i s'imagina comprant un altre bitllet aquest cop d'anada i prou, només ha de decidir cap a on.

UN INSTANT DE TEMPS

2008-05-19T13:35:00.004-07:00

En sentir-lo aprop seu després de tant de temps el seu cor, últimament alentit, es va accelerar de nou, contenia el nerviosisme en veure com els seus ulls la tornaven a mirar. Quant els seus llavis es van retrobar va sentir aquell neguit a l'estómac que portava temps adormit. Tot i que sabia que només era un instant esgarrapat d'un temps ja passat, aquells minuts en que va tornar a sentir-se viva els guardarà amb cura per tornar-los a gaudir en la soledat de la vida.

EL LABERINT

2008-05-18T13:29:00.004-07:00

Està asseguda al seu balcó intentant trobar una mica d'aire per poder respirar, té la mirada perduda i està cansada, veu passar la seva vida com si en fos una espectadora i no la protagonista. Fa temps que aquesta vida se li ha escapat de les mans i fa el seu camí sense tenir-la en compte, li ha girat l'esquena, com la majoria de les persones que hi anat trobant, i per molt que ella intenti canviar-ho no ho aconsegueix. No sap on és, i encara menys a on va. Es troba perduda, des de fa temps, en un laberint del que ja s'ha cansat de buscar la sortida.

NOMÉS UNA CANÇÓ

2008-05-06T15:28:00.000-07:00

Amb una cançó pots despertar dels teus mal sons.

TANCAR UNA PORTA I OBRIR UNA FINESTRA

2008-05-04T02:45:00.001-07:00

Hi ha moments en que veus que has de fer algun canvi a la teva vida. Tancar les portes a totes aquelles persones que m'han girat l'esquena quan jo els hi vaig donar la mà, a les persones que m'han enganyat, que m'han fet mal, aquelles que van desaparèixer sense cap mirament, a les egoistes i manipuladores, a les que només et volen en els moments dolents i als bons s'obliden de tu, a les que només agafen i no donen res, a les que es dediquen a xuclar-te l'energia amb falses promeses i paraules buides, i en definitiva totes aquelles persones que m'amargueigen l'ànima.

Després de tancar aquesta porta tant gran i feixuga, que oposa resistència, només em queden forces per obrir una petita finestra perquè entri l'aire fresc i renovat que espero em porti persones que em retornin la confiança en la paraula amistat.

DONA, INDEPENDENT I CATALANA

2008-05-03T11:33:00.004-07:00

Fa uns mesos volia fer un petit viatge sola per Europa, hi ha moments en la vida que necessites una mica d'aire, lluny i diferent del que respires cada dia. També des de fa un temps em prenc seriosament la dita, val més sola que mal acompanyada. Quan vaig començar a mirar preus, els meus ulls no donaven crèdit a la xifra que sortia quan posava al nombre de passatgers: 1. Les ofertes desapareixien i tot valia gairebé el doble que si viatjaves acompanyat. Així doncs si estàs sol, tant perquè vols com perquè és el que hi ha, o ets milionari o et quedes a casa. El sector del turisme condemna a les persones independents fent-les sentir estranyes o t'empeny a la búsqueda d'un acompanyant encara que no el vulguis.

Per la mateixa època vaig voler contractar un domini per crear-me una pàgina web, i de nou els meus ulls es van quedar perplexes en veure que el domini .cat (de Catalunya) era el doble de car que el .es (d'Espanya).

Per últim, vaig saber que la impresentable agència de publicitat en la que aleshores treballava, la plantilla que la formava era majoritàriament femenina excepte l'incompetent i emocionalment inestable del cap, perquè a les dones els pagava menys que als homes fent la mateixa feina.

Així doncs, la meva conclusió és que si ets dona, independent i catalana has de pagar més per tot, cobrant menys. Les injustícies d'aquesta societat en la que m'ha tocat viure no deixen mai de sorprendrem.

SINO TE N'HAGUESSIS ANAT

2008-04-26T19:55:00.002-07:00

UN DIA COM AVUI

2008-04-25T10:21:00.001-07:00

Un dia com avui es van conèixer,
un dia com avui els seus ulls no deixaven de mirar-se,
un dia com avui els seus llavis es van trobar,
un dia com avui no es volien separar,
un dia com avui recorden i enyoren,
quan estaven junts.

SANT JORDI

2008-04-23T09:47:00.000-07:00

T'imagino en el teu cavall blanc, cavalcant entre els boscos amb el soroll del metall de la teva armadura, que et protegeix el cos, però, no l'ànima. El vent alenteix el teu camí, però, t'has proposat arribar i ningú t'ho impedirà. Sents en la llunyania els crits ofegats d'ella, te l'imagines fràgil i menuda, però, amb la força interior per encarar una vida que no ha escollit, les seves faccions abans dolces s'han anat endurint amb els anys. Ara l'atzar capritxós l'ha llançat al monstre perquè determini el seu trist final. Però, per primer cop a la vida no estarà sola, algú ha escoltat els seus silencis. Surts d'entre els arbres i amb un moviment ràpid i destre, li claves la teva llança al monstre i li ofereixes la teva mà a ella per endur-te-la ben lluny d'aquell monstre i de tots els anteriors.

ELLA

2008-04-22T07:14:00.000-07:00

Per a totes les Elles que dia rere dia s'encaren a la vida.

PREMI BLOC DAURAT

2008-04-19T13:05:00.004-07:00

En Cesc, autor d'Escrits Perduts m'ha concedit el Premi Bloc Daurat. Aquest premi significa unió, amistat, un pacte que estreny els llaços entre els que reben el premi. El color daurat significa saviesa, cledat d'idees i riquesa. Aquesta riquesa es tradueix en lletres, i tot allò que vulgueu, per a expressar les vostres emocions i punts de vista als vostres espais. El color blau significa pau, profunditat, immensitat. La simbologia emblemàtica és sinònim de distinció.

Moltes gràcies Cesc per aquest premi és tot un honor rebra'l del meu blocaire preferit. Espero seguir compartint premis, escrits i experiències de la vida.

Continuant amb la cadena, aquí teniu la meva llista dels 5 guardonats pel Premi Bloc Daurat:

Un capvespre a l'Empordà

Cabaret de Paraules

Tocat per la tramuntana

Els dies i les dones

Llunàtic

Moltes gràcies a tots per llegir-me, pels vostres comentaris i per fer possible aquest altre premi.

1973

2008-04-17T15:38:00.002-07:00

L'any que vaig nèixer.

TARDES DE PA, VI I SUCRE

2008-04-14T03:55:00.004-07:00

Fa uns dies vaig anar a una fira medieval, m'encanten aquest tipus de fires perquè es com fer un viatge en el túnel del temps, i aparèixer en una altra època plena d'olors, espècies, coses diferents, allunyades del progrés habitual. Indumentàries curioses, demostracions, actuacions...

Entre la multitud que s'arreplegava entorn del vol d'uns falcons vaig descobrir una petita entrada que reproduïa una taverna de l'època on hi havia un cartell que oferia menjars tant curiosos i entranyables com el pa, vi i sucre. Els records d'aquelles tardes de dissabte van tornar a flor de pell; el meu avi era la cuina i tallava una barra de pa acabada de fer, encara era calenta, distribuïa les llesques acuradament en un plat, hi decantar unes generoses gotes de vi a granel, que comprava a la bodega de la cantonada, i finalment les espolvorir amb unes cullerades de sucre.

Asseguts a la taula, i amagats de la resta del món, com qui fa una malifeta i la gaudeix, assaboríem aquelles llesques dolces amb un regust picant que sacsejava el paladar. Unes tardes plenes d'innocència quotidiana i la complicitat de compartir una vianda especial amb un ingredient diferent que aleshores ja em fascinava; la tonalitat dels seus colors, tota una gamma de rojos com els que feia servir per dibuixar, una olor penetrant a terres llunyanes que mai havia vist, però imaginava, i un gust que em despertava els sentits. El plaer adult per mi era el vi i no pas la xocolata com diu la publicitat.

Durant uns breus instants de temps, en aquella fira, vaig tornar a tenir set anys i vaig poder gaudir de la innocència (perduda) de la vida.

TORNAR A VEURE EL SOL

2008-04-12T07:00:00.005-07:00

Fa tres anys que la seva vida va canviar, va veure desaparèixer el seu futur en un obrir i tancar d'ulls, i va saber que res del que esperava es compliria. Ell va marxar sense explicacions, sense miraments, de la manera més cruel i egoista. Les persones del seu voltant van anar marxant després d'ell, molt poques es van quedar per ajudar-la i altres només servien per fer-la sentir encara pitjor. Va perdre la perspectiva de la vida, les il.lusions, el somriure i l'esperança. Va caure en un pou de foscor i soledat, del qual en vol sortir, i tornar a veure el sol, els colors, les persones i recuperar la confiança en la vida. Potser no serà una sortida fàcil, ni amb gaires mans que l'ajudin si rellisca o es fa mal, però, vol intentar-ho i no rendir-se.

PREMI DARD 2008

2008-04-10T17:07:00.006-07:00

La Shadow, autora de 'Naixent cada matí' m’ha concedit el Premi Dard 2008 (Best Blogs Darts Thinker). Que porta adjunt el següent lema: “La I Entrega de Premis Dard 2008 s’obre pas entre un gran elenc de premis de reconegut prestigi en el món de la literatura, i amb ell reconeix els valors que cada blocaire mostra dia a dia en el seu esforç per transmetre valors culturals, ètics, literaris, personals, etc.., que demostra la seva creativitat a través del seu pensament viu que està i roman, innat entre les seves lletres, entre les seves paraules trencades”.

Moltes gràcies pel premi, Shadow, espero seguir compartint, dia rere dia, il.lusions, desil.lusions, esperances, desesperances, en el nostre racó de món.

Continuant amb la cadena, aquí teniu la meva llista dels 5 guardonats pel Premi Dard 2008:

Escrits Perduts

Cabaret de Paraules

En beu baixa

Els dies i les dones

Llunàtic

Moltes gràcies a tots per llegir-me, pels vostres comentaris i per fer possible aquest altre premi.

UNA HISTÒRIA D'AMOR?

2008-04-08T01:46:00.002-07:00

Es van conèixer una nit de dissabte, ella havia d'anar a un concert, però, al final va decidir sortir amb les que aleshores semblaven les seves amigues. Potser si hagués sabut que aquella decisió canviaria la seva vida, s'ho hagués pensat dues vegades i hagués anat al concert.

Ell va aparèixer en el seu camí quan creuava la pista de ball, uns metres més a la dreta o a l'esquerre i no s'haguessin conegut mai, però, els seus ulls es van trobar, i ja no hi va haver volta enrere, ja no es van voler separar, els seus somriures, les paraules intercanviades i la complicitat trobada des de el primer moment. Tot era perfecte, tendre, infantil i adult a la vegada, ell endevinava els seus pensaments sense que ella hagués de pronunciar paraula, es llegien la ment i ell feia que la vida fos un lloc agradable on estar.

El segon cop que es van veure, tot sopant, ella va tenir aquella sensació indescriptible d'haver tornat a casa, una casa que no coneixia, però, que era més seva que la pròpia i quan es van donar la mà va sentir aquella màgia que li sacsejar el cos i l'ànima, de la qual havia sentit a parlar, però, dubtava que existís. Per primer i últim cop va saber que havia trobat a la persona amb qui volia passar la resta de la seva vida, sense compromisos, anells, ni fills, només ells dos.

Ell tenia la virtut de fer que les coses negres canviessin a color i ella li donava la seguretat que ell a vegades necessitava. Els agradava parlar, des de les converses més serioses fins aquelles més inocents, gairebé infantils. Mai es cansaven d'estar junts i tots dos sentien que per fi estaven millor acompanyats que sols. Cada moment que compartien era únic i especial, un sopar amb espelmes, una ampolla de cava a la llum de la lluna, una pel.lícula estirats al sofà, ballar, cantar tot recordant les cançons d'èpoques passades, la platja les tardes de dissabte, les partides de pales on ell li llençava la pilota alta perquè ella no hi arribés, i així guanyar-la. Contemplaven junts com se n'anava el sol i sempre eren els últims de marxar, en aquella petita cala aprop de la ciutat, que ja havien fet seva. Es van fer promeses i van construir projectes que es van quedar en l'aire, on encara deuen ser, esperant que algú els recuperi i visquin el que ells no van arribar a viure.

Quant es troba l'altra meitat, aquella ànima perduda pel món que es complementa amb la teva i te la treuen, el buit que s'origina és tant gran que no es torna a omplir del tot mai més. Un dia ell va marxar, sense explicacions va desaparèixer de la vida d'ella tant ràpid com hi havia arribat i ella va caure en aquest buit, gran i profund. Ell es va perdre pel món i ella es va perdre buscant-lo, intentant trobar la resposta a tots els perquès que dia rere dia, li martellejaven el cap. Enmig de la búsqueda van perdre el somriure, la il.lusió i l'esperança, ja no eren les mateixes persones.

La seva història va esdevenir més un somni que una realitat, un record nebulós de la felicitat perduda que un dia van viure i que no tornaren a trobar.

LA RULETA DE LA VIDA

2008-04-07T06:00:00.004-07:00

La vida és com el joc de la ruleta, anem donant voltes sense saber a quina casella caurem. A vegades són caselles repetides, d'altres són caselles noves que ens agraden, però, sabem que no duraran perquè aviat ens tocarà tornar a rodar encara que no volem. Sovint, la majoria de caselles no porten enlloc, només són enmig de la següent, d'altres són les millors on hem estat i que ara només són un nostàlgic record, i finalment hi ha les que no volem, però, hi caiem i ens deixen marca per sempre. Per molt que les volem evitar, la vida ens hi porta una i altra vegada. M'agradaria deixar de rodar i quedar-me on el record nostàlgic es convertís de nou en present.

LES IMATGES D'UNA ÈPOCA

2008-04-05T18:56:00.002-07:00

UN DIA DE BOIRA

2008-04-04T02:07:00.003-07:00

Visc de la nostàlgia del passat, em diuen que miri endavant i no veig res de res, he perdut la il.lusió i l'esperança. M'imagino el futur com un dia de boira freda i espessa, no veus res ni ningú.

SENSE DIR ADÉU

2008-03-31T13:09:00.003-07:00

D'un temps ençà, observo com les persones desapareixen de la meva vida sense ni tan sols dir adéu. Amistats, relacions, projectes, d'un dia per l'altra ja no formes part de les seves vides, deixes de ser important per tornar-te invisible.

La història es repeteix convertint-me en protagonista i espectadora alhora; et coneixes, estàs bé, et truques, quedes, surts, surts menys, comencen a estar ocupats/des, excuses, trucades que no es fan, missatges que no es responen...i ja saps que tant eliminat, eres una peça important, després un comodí i finalment ets la capsa que un dia va fer servei i ara ja fa nosa. Aquesta successió d'aconteixements passen sense que tu hi puguis fer res, perquè en qualsevol tipus de relació aquesta no existeix si totes les persones implicades no ho volen. Llavors, te n'adones que la teva vida sembla un foto mató: hi passen cares, et miren, somriuen, et giren l'esquena i marxen.

S'origina una sensació de frustració i impotència quan veus que les persones que t'estimes i t'aprecies, amb les que tantes coses has compartit, se'n van com si res, sense explicacions, sense res de res i et deixen un buit que només tu coneixes i la sensació que haguessis pogut fer alguna cosa perquè es quedessin.

Amb tota aquesta enyorança que m'acompanya, fa uns dies vaig llegir en algun lloc que no havies de perdre el temps amb persones que no estaven disposades a perdre'l amb tu, així que per molt que em pesi, no hauria de gastar més energies en recuperar qui està perdut i invertir-les en fer anar el foto mató, diuen que la vida és curta (tot i que a mi no m'ho sembla) i hi ha molta gent al món, potser algú es quedarà al meu costat.

PRESCINDIBLE

2008-03-30T12:31:00.002-07:00

Diuen que a la vida tots som prescindibles, i encara que intentas pensar que per algú potser no, saps que si marxesis gaire gent et trobaria a faltar, i a les poques amistats que de tant en tant estan aprop teu, a les quals per desgràcia no els pots oferir gaire cosa, els donaries un merescut descans.